Desacords i retrets

Les relacions socials són difícils, especialment quan hi ha convivència, i els retrets de tant en tant, en qualsevol àmbit ja sigui la relació de parella, la convivència laboral o entre veïns s’ha convertit en quelcom comú i normalitzat en la societat polaritzada en la que avui vivim a Catalunya. Especialistes en comunicació diuen que el retret és bo, sempre i quan s’estigui disposat a escoltar i a dialogar amb qui rep la reprovació, per intentar que no torni a passar el que motiva el nostre desacord. 

El problema es que normalment la majoria de persones, quan rebem un retret i ens sentim atacats, solem tenir una reacció que sol ser de defensa, i majoritàriament ens trobem en situacions a on la crítica no encoratja el canvi, ans el contrari, el que fa es formar llacunes cada vegada més profundes en les relacions i la convivència per les que van desapareixent paulatinament els espais de comunicació efectiva, de debat,  i de diàleg. El gran problema avui es que no ens comuniquem, viatgem contínuament del desacord al retret, i quan la comunicació no flueix la frustració pren el comandament, i les crítiques i retrets recurrents produeixen danys que després costen de reparar.

Un retret és un retret, tant és el to en el que l’emboliquem. Per tant, el canvi útil no és fer més dolços els retrets, si no substituir-los per diàleg en base a objectius ben formulats. L’impacte d’aquesta diferència rau en una veritat universal: no podem canviar el passat, només podem intervenir sobre el que fem a partir d’ara. Els retrets generen reaccions tan improductives per què es refereixen a quelcom immodificable i, per tant, limiten molt la capacitat de resposta de l’altre. Bàsicament són dues: amagar les orelles o entrar en el contraatac. La experiència actual per la que fa setmanes que passem els catalans demostra que tenim certa preferència a la opció bel·ligerant, per això els retrets són l’origen de tantes discussions entre familiars, amics o companys de feina; això afegit a la facilitat de les xarxes per obviar la obligatorietat de mirar a la cara a aquell a qui llencem la reprovació.

Hi ha un proverbi anglès que diu: “When you point a finger at someone, there are three more pointing back to you”,  quan apuntes amb un dit, recorda que els altres tres dits et senyalen a tu. I es que tots plegats hem de fer l’esforç de pensar quina part de la solució volem i podem aportar, si es que no volem ser part del problema. Seria convenient canviar el retret per el diàleg sincer i per acords de convivència, ja que l’absència d’elogis i l’excés de retrets continus ens acaben afectant de forma personal, ens desgasten i posen en crisis qualsevol tipus de relació.

Maurici Jiménez